Corro, respiro, crido, corro, em giro, miro.
.................................
El pols recorre camins pel relleu intern de la pell de sal pètria.
dimecres, 23 de desembre del 2009
Els desgraciats
La vida et va avorrir,
volies matar el temps
i vas fer-te Job i Déu.
Tot u, vas estar i vas ser, vas menjar i defecar, vas cridar i contemplar.
Incrèdul,
la Veritat se t’ha cruspit i ara fa el rotet de bon profit.
dimarts, 22 de desembre del 2009
Notícies del cos
Dos focus corrent paral·lels cap a mi han trencat el silenci de la meva carretera.
El crit de la llum era inesperat i n’he notat l’efecte al cervell:
dues fiblades corrent paral·leles al tou del meu crani.
Res, una anotació de cos.
divendres, 18 de desembre del 2009
Una mentida més
Em mossegaré el llavi inferior fins que la sang en regalimi fins a tocar de peus a terra fins que la sang sigui l’única escalfor que ens quedi de tot allò fins que els dols ens separin de tan lluny que seran els uns dels altres fins que morim.
dijous, 17 de desembre del 2009
Mart
L’home neix, creix, es desenvolupa i mata el germà.
Irina, on ha quedat la feminitat dels humans?
dimarts, 15 de desembre del 2009
El grafit
Fes trossets de la meva estirp. Esborra’m el currículum de la vida. Fes de mi una pàgina en blanc amb el relleu d’un dibuix que ja no és.
Pots esborrar-me el passat, pots desacreditar-me el present.
Però conserva’m el dret de tornar a embrutar el paper.
Irina, et prohibeixo que em matis. Algun dia seré jo i no tu qui dugui el grafit a la mà.
Pregàries de família a la vora de la llum
Irina, em convides a recordar-lo quan hagi mort.
D’acord, recordaré l’arruga que li separa el cervell de la resta del cos.
Recordaré la llum, però no la de l’Home, sinó la dels fills.
Recordaré la mà tova amb què dirigí la seva incoherència moral.
No oblidaré allò que creà amb potència viril i que destruí amb rebrots grillats d’infantesa.
No oblidaré que un dia li vaig descobrir la vergonya amagada a la foscor del calaix de l’estudi.
En vull recordar quatre coses, trossos d’això i trossos d’allò. L’estampeta, que l’emmarquin els veïns del país per recordar-lo home, marit, pare i doctor d’honor d’una causa que desconec.
dilluns, 14 de desembre del 2009
Cave, namque rota rotunda
Que no m’entens, Irina? Tinc por, em sagna el dit.
Em dius que no sóc jo qui s’ha ferit. És ella, que cus?
S’ha punxat i és a mi que em sagna el dit. I ella cus i es perd en el temps del sofà.
La mà em regalima, no puc escriure. I ella que continua cosint.
A mi el cos em fa mal, estic viva. Ella jeu tranquil·la i cus pel demà.
No s’adona que és la mort qui li xiuxiueja les puntades a cau d’orella.
divendres, 11 de desembre del 2009
La Voluptuosa
Visqueres amb un arnès que esborrava els revolts del teu cos.
Renegares de l’olor del teu sexe.
Et prohibires el renec que la vida et devia.
T’isolares en el món més pulcre.
Deixares que la pols s’acumulés en el roig de Catul.
T’odio i t’estimo. Si m’haguessis deixat petar aquell gra abans que morissis ara no seria una neuròtica obsessiva.
La falsa felicitat del peix
La seva vida? Qwerty. Deixar que la vida funcioni en el sentit natural de les coses. No oposar resistència. Qwerty-qwerty-qwerty.
I encara goses dir-me, Irina, que la seva vida flota com un peix en aigües mortes? Sense memòria, sense voluntat.
En l’oblit creixent del seu cos no hi sé veure res més que l’única espurna de felicitat que li ha estat concedida.
dimecres, 9 de desembre del 2009
L'escarrabiat
La ràbia el té tan encegat que no ha pensat ni un moment que si fos un escarabat un núvol de formigues ja se l’hauria cruspit.
La seva amputada vida encara és perquè ha tingut la sort de ser humà.
I què és un humà sense societat sinó un escarabat malferit al bell mig de la boscúria?
Un petit moment de celler
Ara que és quan més et necessito titubeges. De tant que ets en mi t’he fet caure en el dubte que duu, estrepitosament, al fracàs analític.
Tranquil·la, Irina. Respira i deixa de mirar durant un petit moment. El món cansa.
De moment, faig de les preguntes un beuratge que reservo al celler. Ja brindarem més endavant.
La inexcusable
Què és el que me'n molesta tant, Irina? Dius que és la por a la mort, el que el delata. La moral li fa tentines.
Pater et filius. L’esperit, de nit, li fa viatges a l’infern. De dia, el cap cot no és senyal de vellesa sinó de catòlic que sap que els cucs faran regust de sexe, de droga i de merda.
Et llevaràs no et llevaràs. Amén. Et fots.
dilluns, 7 de desembre del 2009
La panerola sense casa
Avui m’has fet somiar que trobava una pedra petita i massa rodona. Me la posava al palmell de la mà i jugava a marejar-la.
L’esfera s’ha desplegat i de la vora del cos li han nascut infinites extremitats finíssimes d’un gris avorrit.
La pedra m’ha assenyalat amb dues antenes que s’han mogut amb la desmesura del pànic.
Bot, encuirassament, bola, fugida de mi, del món i de si mateixa. La panerola s’ha espantat.
Si mai veus una pedra petita i massa rodona, no la trepitgis.
dissabte, 5 de desembre del 2009
La dictadura del cos
La papallona de nit detecta el focus. Llum.
S’hi acosta enriolada batent les ales. L’escalfor l’excita, el seu cos decideix quedar-s’hi a jugar. Vida.
El tic-tac roda i apareix el cansament d’allò que ja no és nou, però el cos no vol deixar de sentir aquella escalfor, que se li ha fet vida. Avorriment.
Nota un dolor constant a les antenes, a les ales, al tors. Però el cos no pot deixar aquella font d’energia que tant l’havia excitada. Socarrim.
La part meridional de la papallona de nit ja no és cos sinó sorra fina i brillant que va caient damunt la terra a una velocitat dolça i constant. Mort.
D’acord, Irina: el desig és un suïcidi.
divendres, 4 de desembre del 2009
Malaguanyat pa que menja
A la una m'has cosit els ulls per obligar-me a escoltar-te. Em regires la nafra: "fixa't en aquest!". Proximitats.
Em dius que el talp prové d’un bulb que quan creix treu el cap del centre de la vida. Cec, savi, hiperconscient: un jo que ningú gosa mirar. Carn fosca i pell tensa escessivament arraulida en el seu centre de contemplació: el jo.
I que el talp s’ha construït amb esforç i voluntat, però que no ha entès que per tenir un lloc en el món has de voler conèixer el món.
Doncs una ment sàvia de cos destre que renega del món és l’absurditat més gran mai creada per l’home, dic.
La insuportable inconsciència del verm
Volies que observés el germà-daga i jo no hi he vist res més que un cos caòtic que es mou com els cucs: a cop de tors, ara-amunt-ara-avall.
Què és un cuc, em preguntes? Una cinta adhesiva antimosques desplegada per un delineant.
Irina, per què m’has de recordar que els verms no organitzen la seva vida, que no tenen ni cap ni peus?
No se saben? Quin horror. Només qui té consciència pot ser un brètol. Només qui és brètol pot ser jutjat.
Un cuc no pot ser acusat d’assassinat.
dimecres, 2 de desembre del 2009
La pluja
He descobert que hi ha gent que té la pluja a dins. I m’expliques, Irina, que d’això en dius llàgrimes. Jo sempre ho he entès com una incapacitat de fer front a la cruesa de la vida.
Hi ha gent que llagrima per dins perquè no s’ha fet a la idea de si mateixa. N’hi ha que ho fan perquè encara no s’han fet amb el món. Encara hi ha qui ho fa perquè no s’ha entès amb la vida.
Sempre s’ha de dur un paraigua a la butxaca. Per si de cas.
dimarts, 1 de desembre del 2009
Plou-me
Veig gotes de pluja al vidre i esdevinc un jo conscient de si mateix. El vel que em fa ser infeliç és això, quatre gotes aquí i allà del vidre que m'impedeixen creure’m que sóc part del tot. Em separen del món.
Això no m’ajuda a entendre el germà que clava una daga al germà, ni el jo que es penjolla una soga.
Vull entendre totes les lluites interiors que m’envolten; la del veí, la del germà, la del pare. La meva, faig veure que la tinc estudiada i ventilada.
Irina, gràcies per ploure’m.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Explica'm la meva vida, Irina
Irina, explica'm la meva vida, que encara no entenc res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
