Visqueres amb un arnès que esborrava els revolts del teu cos.
Renegares de l’olor del teu sexe.
Et prohibires el renec que la vida et devia.
T’isolares en el món més pulcre.
Deixares que la pols s’acumulés en el roig de Catul.
T’odio i t’estimo. Si m’haguessis deixat petar aquell gra abans que morissis ara no seria una neuròtica obsessiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada