Veig gotes de pluja al vidre i esdevinc un jo conscient de si mateix. El vel que em fa ser infeliç és això, quatre gotes aquí i allà del vidre que m'impedeixen creure’m que sóc part del tot. Em separen del món.
Això no m’ajuda a entendre el germà que clava una daga al germà, ni el jo que es penjolla una soga.
Vull entendre totes les lluites interiors que m’envolten; la del veí, la del germà, la del pare. La meva, faig veure que la tinc estudiada i ventilada.
Irina, gràcies per ploure’m.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada